dijous 9 de maig de 2013

De cimeres i provocacions



A aquest Govern li agraden molt les escenificacions. Massa. El Parlament de Catalunya ha votat, d’una manera molt majoritària i per dos cops, el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.  És per això que em resulta sobrer que el Govern convoqui cimeres sense continguts que semblen respondre més a l’afició ben coneguda per cert, que té CIU a marejar la perdiu que a prendre decisions amb determinació.

Els catalans no necessitem tornar a sentir, una vegada més, el que pensa cada partit al respecte. D’això en comencem a estar una mica farts. El que esperem els catalans del  govern es que prengui d’una vegada per totes, alguna decisió que ens ajudi a sortir d’aquesta gravíssima situació econòmica.

El Parlament ja ha debatut sobre el Dret a decidir. Ara el que volem és decidir. Però decidir-ho tot. Decidir per exemple, sobre les retallades que estan destrossant la nostra sanitat i educació, públiques. Decidir també sobre la necessitat d’una renda mínima garantida que garanteixi a qualsevol persona el mínim imprescindible.

Però no, és molt més fàcil culpar a Madrid de totes les nostres gràcies, per fer-nos potser oblidar que CIU ha votat favorablement tota la política econòmica dels últims governs espanyols, des de Felipe i Aznar, fins a Zapatero y Rajoy. Potser per això, per continuar marejant la perdiu i emprenyar el personal, el Tribunal Constitucional, òrgan no controlat per Moncloa com tothom sap, ha decidit un cop més, deixar sense valor la voluntat del poble de Catalunya. Preparem-nos, Mas deu estar pensant la resposta més adient. Una nova cimera, un nou onze de setembre o potser seran altres eleccions?

dimecres 8 de maig de 2013

Conferència: Entre la lluita per resistir i l'oportunitat per transformar. Espais de Debat


Us deixo el text de la conferència que vaig fer el passat dilluns a l'Espais de Debat.


1º PART

Context general: Crisi sistèmica

No és una crisi més del sistema; és el mateix sistema el que està en crisi.
És impossible parlar de l’Hospitalet sense fer referència al moment històric que estem vivint i com afecta a la nostra ciutat. Des del nostre punt de vista; aquesta no és una crisi més; estem davant d’una crisi sistèmica. Un sistema que fa aigües per tot arreu.
I la ciutat de L’Hospitalet no és aliena a una realitat socioeconòmica que incideix directament en la vida quotidiana de les persones i evidentment, influirà en les polítiques i mesures de la institució més propera que és l’Ajuntament.

Hi ha una greu crisi econòmica però també i això encara és més greu, una gran crisi de la política
Hi ha una crisi financera importantíssima, no cal que ja l’expliqui aquí, s’ha discutit prou,  que està tapant una crisi energètica i de recursos naturals, que es venia configurant durant les darreres dècades. En definitiva, no hi ha pastís per a tothom. Necessitaríem 10 planetes com al nostre per sustentar el nivell de consum dels països del nord.
El capitalisme genera aquesta crisi per reajustar la correlació de forces. Sortirem d’aquesta crisi , i tant si sortirem, Sí, però ens hauran canviat les regles del joc. Viurem en un món encara més polaritzat.
Les classes populars quedaran expulsades de la societat de consum. Dit d’una altra manera, los ricos serán más ricos y los pobres mucho más pobres.
Crisi política
Democràcia i capitalisme són conceptes antagònics. S’ha trencat el miratge. El capitalisme lluny de garantir la qualitat de vida es bassa en perpetuar les diferències


Final de cicle: s’ha trencat el pacte social
Ens trobem en un fi del cicle que representava  el pacte social sorgit de la mateixa fundació europea tal i com l’hem concep fins ara. El capital pactava amb les forces reformistes per acontentar la classe treballadora i evitar la revolta. Això que ha funcionat fins ara, ja no funciona. Això explica la desorientació dels sindicats, que són reformistes per definició i els partits socialdemòcrates.
Ells continuen intentant negociar però es troben que no hi ha ningú a l’altre cantó de la taula de negociació. Mireu la reforma laboral! Tot va començar a orquestrar-se amb la Margaret Thatcher, però es concreta amb el Tractat de Maastricht als anys 90.
Ahi comença realment l’Europa ultraneolliberal  que avui patim. Just quan Espanya començava a caminar cap a l’
Estat del Benestar europea ens hem trobat als europeus que venien de tornada: ha estat una abraçada impossible

A Espanya, s’ha trencat el pacte constitucional
A Espanya s’han trencat tots els consensos de la transició, plasmats a la Constitució de 1978.
Vivim clarament un moment de revolució conservadora en matèria econòmica, política, moral i de construcció de l’Estat plurinacional. La crisi és la coartada per avortar definitivament l’Espanya de progrés federalitzant que hi era present a la Constitució. Avui és paper mullat. No té cap credibilitat després de dècades de pixar-s’hi a sobre.  Només cal citar els articles 35 i 47 de la Constitución: 
Art. 35 Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo. 35 años y 6 millones de parados después dan cuenta de lo irrelevante de una carta magna incumplida por todos
Art 47 Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada.
Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo
con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las
plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos.

Quien nos hubiera dicho que 35 años después habría cientos de miles de personas desahuciadas de sus viviendas mientras los gobiernos han inyectado miles de millones de euros a los bancos que los han echado de sus casas....!!!
I quan la política no pot donar resposta als problemes econòmics de la ciutadania, és la política la que entra en crisi.
Aquesta és l’arrel del que està passant en aquests moments. Programes electorals que són paper mullat l’endemà de les eleccions degut a la submissió política dels governs als mercats. Si la política no resol el problema; el problema és la política
A Espanya l’alternança dels dos grans partits, facilitada per la una llei electoral feta a mida, ha impedit que es fessin els canvis que s’havien de fer a les estructures dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial. L’antic règim continua incrustat a les estructures de l’Estat.
La pitjor manifestació d’això ha estat la corrupció instal·lada en les cúpules de poder de les diferents institucions amb la conseqüent pèrdua de credibilitat del sistema. No llegiré la llista de casos de corrupció que ens sabem pràcticament de memòria
Crec que hi ha prou amb una imatge gairebé poètica que ho explica tot. I és la de en Miquel Roca, insigne dirigent CIU de la transició, defensant a la infanta Cristina de la seva imputació per corrupció. Mas parla d’estructures d’Estat cada vegada amb la boca més petita, mentre en Miquel Roca defensarà a la insigne treballadora de la Caixa.





Nou procés constituent
És per tot això, que avui s’obre al conjunt de l’Estat espanyol, la necessitat d’un nou procés constituent que regeneri la  vida política, econòmica i social del país.
Som de l’opinió que l’actual sistema no es pot modificar en sí mateix. Cal tornar a recomençar. Cal fer un resset polític per començar de nou. Cal fer una segona transició per tornar a discutir-ho tot.

2an PART
L’Hospitalet una ciutat que no para de canviar
Entrant ja a parlar específicament de l’Hospitalet. És una obvietat que aquesta crisi s’expressa a la nostra ciutat. I ho fa de maneres molt diverses. La crisi com a fenomen es fa concreta en les persones que viuen a l’Hospitalet.
Perquè avui som més pobres que fa dos anys i més encara que fa quatre. Només una dada al respecte: des del 2007 fins avui, s’ha duplicat la taxa d’atur: no arribava al 9 i ara supera el 18 %. Unes dades d’atur especialment preocupants entre la població més feble, majors de 50 anys, dones i els que accedeixen al primer lloc de treball. Més del 50 % en atur juvenil. Més de 20.000 persones de l’H estan aturades
Podríem parlar del nombre de comerços o d’empreses que han tancat en els últims dos anys degut a la crisi econòmica. Només cal donar un tomb pels barris més castigats i veure com ha impactat la crisi sobre el paisatge urbà i el teixit comercial.
No vull marejar amb estadístiques. Però podríem continuar amb l’increment de persones ateses pels serveis socials en els darrers anys, de la demanda de les beques de menjador, d’usuaris del banc d’aliments a les parròquies o a entitats com ara la Creu Roja o d’altres entitats ciutadanes que hi col·laboren.



Cada dia tenim més persones al llindar de la pobresa. Perquè no dir-ho, a la pobresa directament. En molts casos, persones que fa uns anys ni tan sols podien imaginar-se que un dia haurien d’acudir a una assistenta social de l’ajuntament per sol·licitar algun tipus d’ajut o a la parròquia del seu barri per demanar aliments.
Podríem també creuar aquestes dades amb les dades de la nostra zona sanitària, i aleshores veuríem com s’han incrementat els diagnòstics per síndrome ansioso-depressiu o la recepta d’ansiolítics i antidepressius.
I per acabar aquest recorregut absolutament imprevisible fa tan sols quatre anys, què us he de dir de les execucions hipotecàries?. Que es conten per milers en els anys 2011 i 2012 a l’Hospitalet, que s’han apaivagat en els darrers mesos, però que està deixant cada dia a la nostra ciutat a famílies sense casa i a cases sense famílies en mans de la banca. Tragèdies quotidianes que tothom vivim d’una manera més o menys propera.
Algú dels que estem a aquesta sala i té hipoteca pot afirmar amb rotunditat que podrà continuar pagant-la? Amb atur i salaris a la baixa.....en algun moment molts haurem de triar entre alimentar-nos o pagar el deute als bancs. La pregunta que no volen fer-se els nostres governants. Algú d’aquí dubte què és el que triaria en una situació com aquesta?
Algú podria dir que estic pintant un panorama excessivament pessimista, però creieu me que no, que només tracto de descriure la realitat de la nostra ciutat en aquesta segona dècada del segle XXI, una ciutat molt diferent a com en la imaginàvem fa només 10 anys.
La crisi mundial, l’austericidi de la troica i el seguidisme del govern espanyol ( el de ZP i el Rajoy) i català, que actuen un terrible cavall de Troia s’expressa amb tota crueltat en el territori amb noms propis, com els dels nostres pensionistes que estan suportant les economies familiars dels seus fills. O els dels nostres fills a qui han robat el futur.




Si anem a les dades de l’Ajuntament, també veurem com ha impactat la crisi  En matèria d’ingressos; hi ha una davallada espectacular dels ingressos propis i els impropis per la caiguda de l’activitat econòmica
Els ingressos propis continuen baixant i molt, gairebé un 8 % d’IAE , 10 % el IVTM, gairebé un 20 % de l’ICO, o un 41 % de les plusvàlues

La baixada del consum repercuteix per exemple en una reducció d’ingressos en els impostos indirectes de l’alcohol, el tabac, o la benzina, del 14, el 13 i el 16 % respectivament.
I a tot això, hem de sumar la reducció d’aportació de la resta d’Administracions. Volem significar especialment, la reducció de l’aportació de La Generalitat sense anar més lluny, ha reduït la seva aportació en un 21 %, afectant programes d’educació i política social, precisament, allà on més necessitem els recursos.
El cas de les escoles bressol és paradigmàtic. L’any 2010, la Generalitat aportava 1800 euros per cada plaça de bressol, avui aporta 800. Qui cobreix el dèficit que ens genera? L’Hospitalet, l’ajuntament, la ciutat, els veïns i veïnes...

Parlo de la despesa ordinària en programes ordinaris, ara més importants que mai, com els plans d’ocupació. És un genocidi que quan més necessitem polítiques actives d’ocupació és quan menys programes hi ha en aquest sentit. Això genera una sensació d’impotència absoluta. Un cubo de agua en mitad del mar
Però també és molt evident com ha afectat i afecta els incompliments en la inversió: des del soterrament de les vies del tren per citar un cas de ciutat a l’accessibilitat de l’estació de la Rambla Just Oliveras, passant per la residència de la Gent Gran de Sant Josep o el cap de Santa Eulàlia , Gornal, Florida o Sant Josep. Per no parlar del tancament del Cap de la Marina.
Al que afegiríem les retallades en els Hospitals Públics de l’Hospitalet. El Hospital General de L’Hospital, l’antiga Creu Roja, reduït a la mínima expressió i el de Bellvitge que té plantes senceres i quiròfans tancats. Exemple :Conversa amb el Gerent.

Capítol apart és la L9 cas insòlit. Una línia que té bona part de les seves estacions acabades; estem pagant cada mes als concessionaris però el govern no posa en marxa. És acceptable que BCN no tingui metro a l’Aeroport en ple segle XXI??. És una mostra més de manca projecte de país del govern actual de CiU. Reclama estructures d’Estat però paralitza les que depenen exclusivament del govern de la Generalitat.
És una obvietat que la crisi no ha tingut un impacte neutre sobre la ciutat, i ha trastocat d’una manera evident el rumb de les coses.
A aquets canvis provocats per la crisi, hem de sumar els canvis sociodemogràfics que s’han produït els darrers 10 anys.
L’impacte de la bombolla Inmobiliaria, sumat a la manca de qualitat del parc d’habitatge de la ciutat va provocar en temps de bonança, l’èxode d’una bona part de la generació millor preparada de la ciutat cap a d’altres poblacions de la primera i segona corones metropolitanes, però també a d’altres barris de la ciutat (del nord cap al sud); marxaven buscant habitatges amb millors qualitats en entorns urbans menys compactats; Des de la Fontsanta de Cornellà a Martorell passant pel Mas LLuhí de Sant Feliu, o des de el barri de Salas de Viladecans fins a Vilanova, ens trobem a milers d’hospitalencs que van deixar la ciutat a principis del segle XXI
D’altres amb més sort o amb més militància riberenca, només es vam moure de barri, baixant cap a la marina, des de Santa Eulàlia, el Centre, Sant Jospe o fins i tot, Bellvitge.
Aquest buidatge dels barris de la zona nord, va afavorir l’arriba massiva de ciutadans procedents d’altres països, amb pitjor poder adquisitiu. L’Hospitalet ha estat de nou una ciutat acollidora, aquesta vegada de persones d’arreu del mon.
De resultes d’aquest fenomen, tenim una ciutat dividia físicament per les vies del tren, però també a dos velocitats, la zona nord, acollidora de la gran afluència d’immigració i amb escasses recursos  de desenvolupament i la zona sud que per el contrari desenvolupa la nova expansió  econòmica de la Plaça Europa , la Fira de Barcelona i l’Aeroport del Prat. 


Aquest encaix no ha estat fàcil i ha estat un caldo de cultiu per a l’aparició de grups intolerants i neofeixistes que tracten de canalitzar el malestar de la població cap a la culpabilització de l’immigrant. L’immigrant es converteix en el culpable de tot el que ens està passant. Un argument populista que explica la irrupció de PXC en el consistori.
Cal dir, fent autocrítica,  que el govern de la ciutat va arribar tard, quan aquest fenomen era ja inevitable. Les lleis Barris a Collblanc la Torrassa i La Florida-Pubilla Casas buscaven precisament pal·liar aquesta situació, frenar la sangria de gent que fugia del seu barri, dotant al barri de les inversions tan llargament reclamades per la ciutadania. Es va arribar tard, però hagués estat molt pitjor de no haver intervingut. La inversió en aquests barris ha estat brutal i ha millorat molt la seva qualitat urbana.
Amb tot això vull dir, que si estàvem al 2007 en una ciutat que planificava amb tranquil·litat i decisió el seu futur i afrontava la recta final de la seva segona transformació:
-          Completant una xarxa d’equipaments municipals de primeríssim nivell,
-          Abordant el soterrament de la gran via i les vies de Renfe,
-          Projectant el nou districte econòmic,
-          Impulsant nous projectes de medi ambient, etc..per garantir el benestar de les generacions futures....
Al 2013 ens trobem amb una realitat ben diferent;
Ara es tracta de resistir . Resistir per a no perdre el que hem guanyat durant molts anys amb l’esforç de les generacions anteriors.
El que heu guanyat en més de trenta anys d’esforç i lluita tota una generació  , l’estem perdent, ens ho estant robant a marxes forçades.
Avui hem de canviar radicalment de prioritats. Canviar el rumb perquè ja no serveix el que havíem aprés fins ara . Hem de ser molt més creatius, cercant noves aliances per a poder continuar endavant amb el nostre projecte de ser una ciutat per a totes i tots.




3º PART
Objectius del mandat actual. Acumular forces i resistir. Més necessitats i menys recursos; una ecuació difícil de resoldre
El concepte clau d’aquest mandant per nosaltres és el de Resistència. S’han hagut de replantejar els objectius programàtics i estratègics d’una dècada per atendre la situació d’emergència social en la que ens trobem. Aquesta i no altra és la nostra prioritat en aquests moments.
Hem mirat de contrarestar les retallades de les altres administracions, reorientant i prioritzant les polítiques municipals:
Destacant:
-          Uns pressupostos socials que incrementen la partida, en Educació, Benestar i Família i Promoció Econòmica que complementa les partides destinades a les beques de menjador, escoles bressol i emergències socials, especialment alimentàries, que han sofert  retallades des de el govern de la Generalitat i de L’Estat.

-          Austeritat i priorització de partides. Ordenances fiscals amb bonificacions socials


-          La implicació directa en el manteniment i ampliació de llocs de treball dependents de l’Ajuntament, especialment en el nou model dels mitjans de comunicació de la ciutat. Present en el PAM

-          La creació d’una oficina d’Intermediació Hipotecària, que treballa amb les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca per evitar els desnonaments i arribant a acords amb les EEFF

-          El manteniment malgrat tot de les inversions compromeses: cine Romero, Torre Barrina, Mercat de la Florida, Equipament Ana Díaz, Parc de la Serp, la Remunta, Urban Gornal.

És a dir, malgrat tot, s’han garantit les inversions amb una economia municipal sanejada.
-          El treball de proximitat per intervenir i mediar en el conflicte. Paper dels Districtes

-          Foment de la participació Ciutadana. Consells de Districte i Consell de Ciutat.

-          El treball constant per exigir el compliment de les inversions pendents de les altres administracions

-          El manteniment del dia a dia: neteja, parcs i jardins, guàrdia urbana. És molt important mantenir el dia a dia, garantir qualitat de l’espai públic, dels parcs i jardins, el funcionament ordinari. Que tot continuii funcionant. No hem fet retallades. Manteniment de les plantilles de les contractes.
Exemple Neteja i neteja d’edificis.
Actualment, estem abordant la incertesa econòmica que provoca les decisions de la troica i el govern central. Escenari d’inversions....reforma de la llei de bases de Regim local.
Malgrat l’estalvi, 7.4 milions d’euros, dificultats per invertir i endeutar-nos. Conseqüència de la Reforma constitucional del PSOE-PP
Queda molt camí a recòrrer en aquest sentit en el que resta de mandat: més austeritat i reducció de partides supèrflues, estalvi energètic, eficiència....
A més a més, el nostre grup i les organitzacions que el componen està donant suport actiu als moviments socials que reivindiquen drets socials, educatius, laborals i constitucionals: PAH, MUCE, Marees, 15M, Sindicats...

Perquè les mesures actuals no són suficients si no hi ha un canvi polític. Podrem resistir un anys més, dos...però si no girem la situació política, no tenim futur...No hi ha política sense mobilització

4º PART
Ara toca resistir per poder transformar demà. Propostes de futur
Hem de canviar i canviar-nos per poder afrontar el futur. Estem en una situació en el que es fa realitat aquella sentència de Gramsci: “lo viejo no acaba de morir y lo nuevo no acaba de nacer”.
Vivim en aquest moment de transició i hem de ser capaços de fer els canvis que permetin aquesta transició a la ciutat.
És evident que des de l’Hospitalet no podem canviar el món, però hi podem aportar solucions. No podem estar de braços creuats esperant a que passi la tempesta
Entre la resistència, allò que estem fent ara,i la transformació local que hem de començar a preparar, sense esperar a que des de fora ens vinguin les solucions, ICV-EUIA volem situar algunes idees força pel futur, el que ens agrada definir  com la necessitat d’un gran acord social per un nou projecte col·lectiu de ciutat. Un nou compromís per l’Hospitalet, desplegat en 5 eixos:

PRIMER.-  Un gran acord per l’Ocupació i l’activitat econòmica. En el centre de les polítiques actives, els 20.000 hospitalencs que estan a l’atur. Fem nostres moltes de les propostes que feia en Mateo Hernández en el marc de LH ON sobre la potencialitat metropolitana per atraure activitat econòmica, però hem d’anar més enllà, identificant micro projectes de desenvolupament local, fomentant l’autoocupació i el cooperativisme, sumant llocs de treball d’un en un...en sectors com la petita indústria, els serveis, la investigació, l’agricultura ecològica i la cultura...Dedicant inversió municipal per incentivar l’activitat privada

SEGON.- Un gran acord per garantir els drets bàsics de ciutadania. Cap persona sense habitatge, menjar ni escola. Hem d’activar i canalitzar tota les xarxes de solidaritat i recursos públics i privats en aquest sentit, orientant els pressupostos en aquesta direcció.

TERCER.- Un gran acord per la sostenibilitat econòmica i la fiscalitat. Un acord ciutadà per fer viables aquests objectius que permetin finançar els serveis i les inversions. Aportar a les finances municipals en funció del nivell de renta, compromís per l’austeritat ben entesa i orientar les inversions cap als continguts i no els continents. Millor dedicar 1 milió d’euros a una activitat que pugui generar economia que no tornar a refer no sé quin carrer o no sé quina plaça

QUART.- Un gran acord per un nou concepte de l’espai públic i de la cultura en un sentit republicà. Res pública. El carrer com a espai de creació i d’activitat col·lectiva que estructura el nostre lleure, l’economia i l’aprenentatge a través de la cultura. Hem de donar-li una nova dimensió als nostres carrers, places, ,parcs i als solars buits i fer que allà hi passin coses....per a tota les famílies.

CINQUÈ.- i últim. Participació, participació i participació. L’Ajuntament, millor dit, els polítics hem de donar un pas enrere. Menys presència i més treball facilitador i estimulador de la iniciativa ciutadana. Hem de facilitar els continents i estimular els continguts. No omplir l’espai que li pertoca a la ciutadania.

Amb tota la humilitat del món, creiem que ara més que mai, en una situació convulsa del present  i  de profunda inquietud pel futur, la ciutat ha de prendre la paraula en defensa pròpia i de les generacions futures, des de la lluita, el treball i el compromís. Compromís per L’Hospitalet
Gràcies


dimecres 27 de març de 2013

LA REFORMA DE LOS GOBIERNOS LOCALES. UN PROYECTO TARDOFRANQUISTA


Que la crisis era una estafa y una oportunidad para que el capital nos apretara todavía  más las clavijas, lo vamos viendo cada día,  conforme van cayendo las economías de los países de nuestro entorno y las corbatas de nuestros dirigentes permanecen impolutas ante el horror perpetrado. Creo no exagerar si afirmo que desde la II Guerra Mundial, Europa no había vivido nada parecido. De la mano de Merkel y Barroso, el holocausto democrático se extiende a lo largo y ancho del viejo continente.

En España, la contrarreforma se aplica con el traje gris de registrador de la propiedad de provincias. Con implacable ausencia de gesticulaciones ni entusiasmos innecesarios, Rajoy ejecuta impasible el programa que le dictan los mercados.

Y en ese hacer legislativo , siempre a golpe de decreto, se va  dejando ver el genoma franquista del gobierno. La España castiza y beata de misa de doce nunca se fue del todo. Al contrario, siempre supo dejar a sus ministros estratégicamente incrustados en los engranajes de los tres poderes del Estado. Es por eso, que ahora asistimos, más que nunca estupefactos, a la desnudez democrática de nuestras queridas dos españas. El rey estaba desnudo y donde quisimos ver democracia sólo hubieron  artificios electorales.

Hace apenas unos meses, y por si nos quedaba alguna duda, al gobierno no se le ocurre otra cosa que, aprovechando que el Pisuerga de la crisis también pasa por Valladolid, utilizar su mayoría parlamentaria para desmontar el poco poder democrático que se había podido construir desde la muerte de Franco. Me refiero al poder municipal.

El anteproyecto de Ley para la Reforma de la Administración Local es claramente un intento de involución tardofranquista, que bajo el pretexto de la racionalización y la sostenibilidad del mundo local, pretende una recentralización y una reconcentración del poder, vaciando de competencias y de recursos a los ayuntamientos.

El gobierno ha elegido bien el momento. Con todos los alcaldes y alcaldesas del país bajo sospecha por corrupción, decirle al pueblo llano que se debe acabar el festín de los perros atados con longaniza,  quitándoles los sueldos, las dietas y los coches oficiales a nuestros ediles, es algo que vende, y mucho. Sobretodo si se tiene a tu servicio, la plañidera de palmeros oficiales y pseudo corporativos de la caverna mediática; los únicos generadores de opinión realmente existentes, dicho sea de paso.

Lo que no se ha dicho, o si se ha dicho no ha quedado suficientemente claro en el debate, es que la inmensa mayoría de nuestros concejales, alcaldes incluidos, no ven ni un euro por el servicio que realizan a su comunidad. Ni tampoco se ha dicho, que la mayoría de las elevadas retribuciones de algunos alcaldes y alcaldesas no se verán afectadas por la reforma mariana. Como tampoco, que lejos de acabar con la  duplicidad de administraciones, lo que se va hacer directamente es suprimir ayuntamientos, reconcentrando el poder en las diputaciones, muchísimo más fáciles de controlar directamente desde la corte.

Pero lo que me parece realmente escandaloso, es el vaciado de poder que se pretende para los ayuntamientos. Muy lejos de ser considerados como un tercer nivel de la administración del Estado , como reza nuestra sacrosanta Constitución, los gobiernos locales pasarán a ser meras ventanillas de reclamaciones, con competencias poco más que para recoger las basuras y administrar la caridad y la beneficencia, que es el concepto que la derecha siempre tuvo de los servicios sociales.

Y esto es particularmente grave con la que está cayendo. Porque se tiene que saber que en estos momentos, los Ayuntamientos son más que nunca la administración más cercana al ciudadano, acaso la única que realmente lo es. El lugar donde se dirigen cada día los parados a interesarse por los planes de empleo, los desahuciados de sus viviendas a pedir soluciones o las familias sin recursos a solicitar una beca para el comedor de sus hijos. Allá donde hubo un ciudadano con problemas,  ha habido a lo largo de estos treinta años de historia, al menos un concejal que se ha implicado en buscar soluciones, muchas veces más allá de sus propias competencias y casi siempre, de sus posibilidades económicas.

Porque los ayuntamientos de este país han tenido un papel trascendental en nuestra modesta historia de simulacro democrático. Ya sea asfaltando y alcantarillando calles, construyendo escuelas bibliotecas y polideportivos, reclamando centros de salud,  protegiendo el medio ambiente o constituyendo consejos de participación. Eso ha sido lo que han hecho, me atrevería a decir,  la inmensa mayoría de los concejales de los ayuntamientos españoles, independientemente de su color político y amén de corruptos y corruptores engordados en el caldo espeso de la burbuja del ladrillo.

Esa ley, de ser aprobada, acabará con los ayuntamientos tal y como los conocemos actualmente. Convertirá a los alcaldes en meros representantes, cuando no vasallos del poder político pervirtiendo toda lógica mínimamente democrática. En el mejor de los casos, serán denunciantes de los problemas de su ciudad o portavoces de sus ciudadanos,  sin ninguna capacidad real para solucionar sus problemas. Esta ley arrancará de cuajo la pequeña dosis de soberanía que se ejerce cada mes en los plenos de nuestros ayuntamientos. Nos hará menos libres, menos soberanos, más pobres y más esclavos. Justo así es como siempre nos han querido.
Alfonso Salmerón
Concejal portavoz d’ICV-EUIA en L’Hospitalet  

dilluns 4 de març de 2013

LH cap on vas?


Enmig de la crisi més important que viu el nostre país, la ciutat ha iniciat un procés per definir el seu projecte de futur. Vivim una crisi d’un sistema esgotat incapaç de procurar justícia i benestar que produeix cada dia pobresa i desesperança. El capital ha trencat el pacte social i a casa nostra, s’estan trencant tots els consensos constitucionals que van fer possible la convivència després de la mort del dictador. La Constitució i l’Estatut són avui paper mullat. 

Cal un nou procés constituent des de baix per garantir el treball, la justícia i la democràcia.
L’Hospitalet té davant seu l’oportunitat d’iniciar el seu procés constituent, una oportunitat per tornar-se inventar. Ho hem fet moltes vegades. En trenta anys hem escomès dos transformacions. La primera, va dotar la ciutat dels serveis que garanteixen la qualitat de vida de la seva gent, la segona, va crear una xarxa d’equipaments de primer nivell i va acabar la ciutat des del punt de vista urbanístic.

La tercera, ha de ser la transformació econòmica, capaç d’aprofitar el millor de nosaltres mateixos per crear ocupació i cohesió social. Hem de ser capaços de crear una indústria de valor i ocupació de qualitat, aprofitant el dinamisme del nostre teixit social i econòmic. La cultura, l’economia sostenible, la investigació sanitària i els serveis han de ser els eixos de futur que han de comptar amb la participació de tota la nostra gent, que són realment, la nostra força.

dilluns 4 de febrer de 2013

MOCIÓ DE CENSURA



Els papers de Bárcenas, cas Pallerols, Palau de la Música, ITV, Noos, Gürtel, cas campeón, Mercuri, Pretoria i un llarg etcètera. Cap democràcia pot aguantar tanta corrupció i menys encara un país que supera els 6 milions de persones aturades i el 50 % d’atur juvenil. Hi ha corrupció al sí del sistema o és el sistema mateix la corrupció?

La pregunta que se’n fa molta gent hores d’ara fa mal però és del tot oportuna. Alguns polítics i empresaris roben impunement amb fortunes indecents a paraïsos fiscals, mentre a la població se li aplica la teràpia de la destrall. Atur, pobresa, pèrdua de qualitat de vida, desesperança. A qualsevol país democràtic seriós, la pressió ciutadana i mediàtica hagués fet saltar del sistema als corruptes amb judicis ràpids i exemplars, condemnant als partits que els han emparat a l’ostracisme, aquí ens preguntem cada dia on està el límit de la indecència.

Tots els consensos constitucionals assolits al 1978 han saltat pels aires aquests dies. Estem vivint sense dubte, el moment més crític des del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.  Urgeix la regeneració democràtica per tornar a començar des del principi. Moció de censura per fer fora als corruptes i convocatòria d’un nou procés constituent des de baix, del poble i pel poble capaç de construir un nou ordre polític. És urgent, abans no es vagi absolutament tot per la claveguera.

dimecres 16 de gener de 2013

La Llibertat

Avui, vull compartir amb vosaltres aquest poema de Joan Margarit:

LLIBERTAT


La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d'estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.


La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.


És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l'amor als parcs.

La llibertat és quan comença l'alba

en un dia de vaga general.


És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l'exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d'amor, la llibertat

dilluns 14 de gener de 2013

Hi ha alternativa. Som el 99 %



Hi ha alternativa a les retallades. Ja ho crec que sí. És qüestió de definir de quin costat s’està. Mas i Rajoy han decidit estar al costat d’aquells que retallen els nostres drets, la nostra democràcia i la nostra esperança. ICV-EUIA estem a l’altre costat, hem optat per resistir i ho farem fins al final. A l’Hospitalet, n’hi ha prou amb un cop d’ull al pressupost: congelem del preu de les escoles bressol, assumim el deute que ens ocasiona la Generalitat, avancem els diners de les beques de menjador que la Generalitat deixa de pagar, ampliem els ajuts pel pagament de l’IBI, bonifiquem a les empreses que generen ocupació de qualitat, creem una oficina de intermediació hipotecària per evitar desnonaments......

I podríem continuar afegint mesures per resistir davant el robatori d’aquells que s’amaguen darrera les banderes per continuar enriquint els seus a costa del nostre empobriment. Bankia, cas Palau, Pallerols....la corrupció no és aliena a aquesta crisi, està en l’arrel mateixa d’aquest sistema que ha corrompit la democràcia, com tampoc ho són els escàndols de la privatització dels serveis públics bàsics com la Sanitat, l’Educació o els recursos naturals (léase ATLL a Catalunya) Governen al servei de l’1 % de la població que explota al 99 %, però són majoria als parlaments. Nosaltres encara som minoria als parlaments, però som més, defensem els interessos de la majoria. Som el 99 %