Una mica demagògic, ja ho sé. Però no deixa de ser una realitat. L'augment de la demanda per la fabricació de biocombustibles encareix el preu dels cereals que han de pagar els forners per el·laborar el pa, que amenaça amb un pujada del 50%.
La notícia és un gerro d'aigua freda pels ingenus que puguessin pensar que el cultiu de cereals per la fabricació de biocombustibles era la millor alternativa als problemes ambientals derivats de la dependència energètica del petroli, entre els quals m'hi conto.
Pensàvem que podia ser una solució, evidentmen no l'única, però important si la sumem a l'hidrogen, a l'energia eòlica o a la potencialitat de l'energia solar. Pensàvem també que la demanda de biocombustible podia donar una sortida a tants agricultors de països en vies de de desenvolupament si tinguessin el recolzament de les institucions comercials internacionals.
Però, és clar! Els ingenus hem tornat a topar amb la tossudesa de la llei capitalista de l'oferta i la demanda. I ara, la cebada, la soja i d'altres cereals són un mercat molt atractiu en mans de multinacionals que estan provocant, paradoxalment desplaçaments i pobresa en alguns països del món, Colòmbia per exemple, i l'increment del preu d'aliments de primeríssima necessitat com el pa.
Res de nou, el vell debat de la intervenció pública en els sectors estratègics que garanteixen els drets més elementals de la persona. Él debat entre Lula i Chávez no és un debat sobre qui té un model més sostenible, sinó sobre qui manté la propietat del sector energètic. El biodièsel no té ideologia. Cal aturar el canvi climàtic , però alhora apostar por un nou model de desenvolupament i de distribució de la riquesa, encara que tot indica que arribem tard perquè les principals multinacionals de l'energia han començat a moure's molt seriosament per controlar el mercat emergent de l'energia verda.
1 comentari:
El biocombustible és una solució parcial i transitòria al greu problema de mobilitat, que no s'hauria de conreuar en substitució d'aliments sinó que s'hauria d'obtenir a partir d'olis vegetals de segona mà i residus orgànics. D'aquesta manera s'eviten residus i s'estalvia parcialment petroli. El que no podem fer és hipotecar els cultius del món per vendre combustible als Estats Units i després haver de comprar el seu blat als preus que ells imposin. Brasil esdevindrà una titella ianqui si es lliura a l'administració estadounidenca a canvi de diners que necessàriament hauran de ser revertits en blat nordamericà a la llarga.
Per lluitar contra el canvi climàtic, dependre menys del petroli, i què el transport no es mengi un petroli molt més necessari per altres productes de primera necessitat, especialment plàstics, el que hem de fer és reduir dràsticament els vehicles privats amb polítiques de transport públic. En aquest sentit he de dir que si d'una cosa estic orgullós de l'Hospitalet, és perquè és el municipi català que més fa servir el transport públic i menys el privat. A Catalunya hem de pensar en les renovables i l'electricitat, som una petita Suïssa i no ens n'aprofitem. Barcelona es movia amb la força d'unes quantes hidroelèctriques a principis de segle XX; bàsicament tothom anava amb uns tramvies que consumien poquíssim. El Metro, Renfe, FGC i Tramvia no necessiten combustibles fòssils per moure's perquè tenen més que suficient amb l'energia renovable produïda a Catalunya. Crec que el camí a casa és clar: electricitat i renovables. El cotxe elèctric en zona urbana s'imposarà si aconseguim desenvolupar les eòliques i solars al màxim.
Salutacions cordials
Publica un comentari a l'entrada