Dret a decidir (sobre el propi cos)

La dreta eclesiàstica ha tornat a la càrrega amb franca aliança amb la dreta extrema i rància que representa el Partit Popular. Ara li ha tocat disparar contra l'avortament, llençant tota la seva creuada mediàtica i dialèctica contra les dones que decideixen interrompre lliurement el seu embaràs. Sembla un debat dels anys vuitanta però es torna a reproduir en ple segle XXI, quan pensàvem, ingènuament, que ja ens havíem examinat d'aquesta assignatura amb bona nota.

Més enllà de l'opinió que pugui tenir cadascú, d'acord amb les seves creences personals, en el rerefons del debat hi ha una qüestió que no podem passar per alt i que hem de combatre ideològicament amb tota l'energia i tota la claredat necessària. Estem parlant de la laicitat de l'Estat. És a dir de la separació dels poders públics i de l'esglèsia.

Que el debat estigui d'actualitat als nostres dies és un nou símptoma de que la transició va deixar massa privilegis a l'antic règim, atorgant a l'esglèsia un paper que no li corresponia, que cap govern democràtic fins al dia d'avui ha tingut el coratge polític i democràtic de liquidar.

Perquè en una societat veritablement democràtica, l'espai de les creences ha de ser un espai estrictament personal i els poders públics han de garantir l'exercici de la llibertat individual d'acord a les creences que cadascu tingui. Que la llei reconegui el dret a interrompre l'embaràs a les dones no obliga a ningú a avortar, però atorga llibertat a les dones per decidir sobre el seu propi cos.