El PP presidirá el Parlamento Vasco

Ver para creer. Si me lo dicen hace tan sólo unos meses, hubiera mandado al psiquiatra al vocero de tamaño disparate. Sin embargo, ayer PSOE y PP pusieron rúbrica a su acuerdo esperpéntico. El cambio político, dicen. O el todo vale con tal de ser Lehendakari.

Algunos nos reíamos cuando sentíamos en la campaña el "ari, ari, ari, Patxi lehendakari", lo que no podíamos sospechar es que lo decían en serio porque para conseguirlo estaban dispuesto a pactar hasta con el diablo. Bien, no sé si Basagoiti es el diablo, pero ahora me compadezco de Redondo y Díez, defenestrados por defender años atrás las tesis que ahora llevarán a López a la presidencia del Gobierno Vasco. Ver para creer, se debe estar diciendo la mismísima San Gil.

(foto: elmundo)

Reflexiones sobre los incidentes de la semana pasada

Escribir una semana después sobre los incidentes, es hacerlo con ventaja. Lo admito. También podría no hacerlo porque mi opinión política está perfectamente representada en la resolución que aprobó el viernes pasado, Esquerra Unida i Alternativa. Sin embargo, siento la necesidad de apuntar algunas breves reflexiones al respecto.

En primer lugar, sobre el Plan Bolonia. Desde la distancia, creo que toda la cuestión sobre el Plan Bolonia nos ha pasado por delante sin habernos dado cuenta, a la izquierda social, sindical y política de nuestro país. Es una cuestión que viene de lejos, sobre la que no hemos sabido posicionarnos a tiempo y tratar de orientar una estrategia inteligente de cara a poder condicionar su aplicación. (que es, si no voy errado, un hecho consumado)

En segundo lugar, sobre la carga policial de la semana pasada. Nada tengo que añadir a la resolución de la permanente de Esquerra Unida i Alternativa, de la que formo parte, y en la que hubo un debate muy serio sobre los incidentes. Fue una carga desproporcianada e inadmisible, se han de pedir disculpas, que ya se han pedido, y se debe abrir una investigación,que ya se ha abierto, para saber porqué sucedieron, depurar responsabilidades y garantizar que no vuelva a ocurrir.

Hasta aquí, y desde mi punto de vista, el tema debería estar zanjado, porque entre otras cosas, no deberíamos dar alas a quien busca cualquier resquicio para debilitar al govern d'Entesa.

Tercero. Sin embargo, sí que procede una reflexión interna más profunda y más amplia, vinculada a la revisión del Acord d'Entesa que se está realizando durante estas semanas, que actualice el papel de nuestra coalición en el Govern, reforzando y dando una vuelta de tuerca más a las políticas de avance social más necesarias que nunca en tiempos de crisis, que generen empleo, que garanticen la protección social y que sean beligerantes en materia mediambiental.

Es decir, necesitamos reafirmar y dar un nuevo impulso a las políticas sociales del Govern, porque son la única razón de ser de nuestra presencia en un gobierno de mayoría progresista, y porque son la única alternativa real a la tan cacareada sociovergencia.

Ahora bien, para ello necesitamos el acompañamiento de una movilización social mucho más potente que la contemplada hasta la fecha, que esté a la altura, por ejemplo de la manifestación de la Enseñanza que la semana pasada convocó a más de 85.ooo personas.

Con todo, con los errores propios, que son los menos, y ajenos (que nunca lo son del todo ante la opinión pública, mossos aparte), no es el momento para amilanarse, si no para plantar cara y pasar a la ofensiva que movilice a las clases populares catalanas contra el desencanto.

30 anys d'ajuntaments democràtics

El proper 6 d’abril farà 30 anys de les primeres eleccions municipals de de la República. Sembla que va ser ahir, però ha plogut i molt des d’aleshores. Al llarg d’aquests 30 anys el nostre sistema democràtic, amb els seus, defectes s’ha consolidat. Els ciutadans han vist com l’ajuntament ha estat la seva administració més propera per a resoldre els seus problemes.

Al llarg d’aquests anys s’ha donat cobertura a les necessitats més elementals: es van asfaltar els carrers, es va fer el clavegueram, es van construir les escoles, els centres d’assistència primària i es van crear zones verdes, salvant-les de l’especulació, com les Planes o Bellvitge. S’han posat, en definitiva, els fonaments d’una ciutat sense complexes on la seva gent se sentís a gust.

Però a l’hora de fer balanç, l’Hospitalet té encara moltes assignatures pendents, i algunes dificultats encara persistiesen. Per començar, 30 anys después, el nostre país, no ha resolt el problema del finançament dels ajuntaments, de manera que han hagut d’endeutar-se en asumir competències que no li eren pròpies.

D’altra banda, el creixement demogràfic dels últims anys, producte de l’increment de la natalitat i de l’arribada de persones nouvingudes, ens obliga a fer un nou esforç en la construcció de noves escoles i de nous centres de salut perquè els existents són ja insuficients.

Ara, que vivim una crisi econòmica, de dimensions semblants a la dels anys 70, necessitem un gran acord entre l’Ajuntament i la ciutadania per tirar endavant aquesta situació. Un acord que es fonamenti en l’austeritat i la transparencia, que doni prioritat a la cobertura dels serveis més elementals d’atenció a les persones. Ens hi posem?

...nacionalitzem la banca?

La meva avaluació de la manifestació de l'altre dia no passaria d'un aprovat justet. Va ser molt discreta. No va arribar molt més enllà dels cercles sindicals i polítics. No està malament per començar, com deia l'altre dia un company, però va ser del tot insuficient. Un símptoma que diu molt de l'estat de l'esquerra social i politica al nostre país.

Ahir vaig passar el dia amb la família i vaig poder comprovar com, una setmana més, la crisi continua impregnant les sobretaules dels diumenges familiars. Algun nou amic o familiar acomiadat...algun altre comerç que ha hagut de tancar, el neguit i la desconfiança eren plenament presents, encara que no van ser obstacle per passar una agradable tarda solejada al camp.

Més tard, en arribar a casa, vaig llegir a El País un article de Paul Krugman, premi Nobel de Literatura en el que apostava, sense embuts, per la nacionalització de la banca als Estats Units. Un article que recomano, que apunta reflexions molt rigoroses i alguns camins per sortir de la crisi i em va fer reflexionar sobre la manca de reacció que trobo a casa nostra.

Quan a la resta de les economies del nostre entorn, comencen a sentir-se propostes molt grosses i profundes, aquí no hem passat dels retrets al debat polític dels dos principals partits. (segurament perquè tots dos coincideixen en el fons) Només IU-EUIA, ha apostat clarament per la creació d'una banca pública que garanteixi el crèdit a les famílies i a la petita i mitjana empresa i ha obert la porta a la nacionalització en condicionar la concessió de fons a la banca, a l'exigència d'un control directe de l'Estat.

I així ens va...,per això trobo a faltar una resposta social i política més contundent a la proposta de congelació salarial que ha fet la patronal i el president Montilla. Quan la patronal estigui disposada a parlar de congelació dels beneficis i de les primes i bonus dels consellers delegats, aleshores, parlarem nosaltres dels salaris. O no?

Més protecció social per a les persones aturades

En aquests moments hi ha més de 800.000 famílies que tenen tots els seus membres a l’atur, i a la primavera, 1,5 milions de persones més hauran esgotat la seva prestació sense perspectiva de que la situació millori a mig termini.

El passat ple, a proposta d’ICV-EUIA, es va aprovar una moció que demana al govern de l’Estat una ampliació de la cobertura social per a les persones que han esgotat les prestacions d’atur.

Demanem al govern de l’Estat i al govern de Catalunya que faci costat a les persones que més ho necessiten. És absolutament imprescindible un gran pacte social que garanteixi els llocs de treball i les prestacions per aquelles persones que l’han perdut o el perdran els propers mesos. Aquesta crisi no la podem pagar els treballadors i les treballadores.

Aquesta crisi, que no hem provocat els treballadors sinó els taurons de les finances i de l’economia especulativa, ha de suposar el final d’una etapa i l’inici d’un canvi de model de desenvolupament econòmic, que posi l’economia al servei de les persones i no les persones al servei d’economia com passa ara.

És vergonyós que el Govern doni diners de tothom als bancs i que aquests neguin el crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Necessitem una banca pública que garanteixi el crèdit i el control democràtic de les operacions financeres.

D’aquesta crisi només sortirem amb polítiques d’esquerres, que defensin els interessos de la majoria, que ampliï la cobertura social de totes les persones i que aposti clarament pels serveis públics com a garantia dels drets de la ciutadania.