La pancarta i la senyera

La política catalana continua capficada en el seu objectiu d'imitar fidelment la seva paròdia. Ja no sabem si estem parlant de la Catalunya real o de la polònia televisiva. Si va ser admirable que en només unes hores s'hagués pogut concretar una convocatòria unitària de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, les picabaralles sobre el lema de la pancarta ens han tornat a mostrar la pitjor cara de la nostra política.

La meva organització política dona suport a la manifestació i és convocant de la mateixa. Jo hi aniré com ho vaig fer a l'anterior que es va convocar. Per responsabilitat i perquè crec que és la millor manera d'expressar el nostre malestar per la presa de pel que ha significat la sentència.

Però jo no sóc independentista, ni tan sols nacionalista. Jo vaig a la manifestació a expressar el meu dret i el meu desig de continuar construint l'Estat plural que es va començar a construir amb la transició i que aquesta sentència ha posat en perill. Jo defenso com ho fa la meva organització , com ho defensa IU Federal al conjunt de l'Estat, un Estat federal plurinacional, laic i republicà. Per aìxò hi aniré a la manifestació. Ho dic perquè no m'agrada que ningú s'apropii de les meves intencions i ho dic perquè em sembla una actitud no gaire exemplar voler amagar la pluralitat que també existeix a Catalunya.

Si aquesta sentència en termes polítics és una sentència contra la mateixa Constitución Española en esmenar-li la plana a la soberània popular que recau en les institucions democràtiques de l'Estat i la més gran de totes, que són, segons la mateixa constitució, les Corts espanyoles, voler imposar un lema a la manifestació és una actitud que no es correspon amb l'esperit unitari que va fer possible l'Assemblea de Catalunya i que va aplegar a tot l'espectre polític i social de Catalunya, nacionalistes, sobiranistes, catalanistes d'esquerres i federalistes.