Zapatero s’ha passat de la ratlla

El pla d'ajust econòmic de 15.000 milions d'euros presentat per Zapatero és absolutament inacceptable. Una provocació en tota regla i una claudicació davant dels poderosos. Zapatero acaba de convocar el conflicte social.

Hi haurà un abans i un després d'aquestes mesures. Zapatero s'ha situat al costat dels interessos dels poders financers i en contra dels interessos de la immensa majoria de la ciutadania a qui vol fer pagar els plats que han trencat els especuladors.

Per ICV-EUIA és un pla inacceptable perquè castiga els treballadors, els pensionistes, les persones dependents, les famílies amb fills i la inversió pública i no toca als que més tenen. No hi ha reforma fiscal, no recupera l'impost de patrimoni. No penalitza els especuladors. No exigeix a la banca que doni el crèdit que necessiten les famílies i les petites empreses. És un pla contra els febles perquè no s'atreveix amb els rics.

Però també és inacceptable perquè no reparteix els costos. No és tolerable que la crisi la continuem pagant els treballadors i les treballadores i les classes mitges, mentre la banca, els especuladors de la borsa i moltes grans empreses continuen obtenint beneficis immorals i intolerables en una democràcia real.

Aquestes mesures no ens trauran de la crisi, només pretenen complir les exigències de la dictadura financera mundial. Aquestes mesures encara produiran menys consum i més atur. En definitiva, més pobresa i més conflicte als nostres barris. Per ICV-EUIA cal una resposta coordinada i contundent perquè tenim propostes diferents. Política fiscal d'esquerres, una banca pública, política industrial i enfortiment del sector públic. Que la política torni a dirigir l'economia i no al revés.

Alfonso Salmerón

DRETS i DEURES CONTRA EL POPULISME

S'apropen temps d'eleccions, catalanes i municipals, i alguns partits han decidit respondre a les inquietuds ciutadanes col·locant la immigració com a problema al centre del debat amb objectius exclusivament electoralistes. Vic i Badalona són l'exponent, però també Barcelona en apuntar els reincidents estrangers com a màxims responsables de l'inseguretat.

Les nostres ciutats s'han fet molt més complexes al llarg dels últims anys com a conseqüència de l'arribada de milers de persones que van haver de marxar dels seus països d'origen buscant una vida millor. Expulsats dels seus països per un model econòmic que basa la riquesa d'uns pocs en la pobresa de la immensa majoria.

La immigració no ha estat un fenomen neutre. Ha significat canvis en l'estructura socioeconòmica dels nostres barris. Ha canviat l'escala, la feina, l'escola , el parc, els comerços, i s'ha concentrat als barris més pobres dels que fugia l'autòcton en temps de bonança esperonat pel crèdit fàcil i la febre immobiliària cap a la segona corona metropolitana.

Al llarg dels anys de bonança, les persones immigrants han fet aquelles feines que nosaltres no hem volgut fer, han ocupat els pisos que nosaltres no volíem i han fet ús dels serveis públics que nosaltres començàvem a abandonar, enlluernats per l`escola concertada i la mútua privada. Al llarg dels últims anys han contribuït com a força de treball ha produir el més gran superàvit de la caixa de la Seguretat Social de la nostra història.

Les causes més profundes les hem de buscar en el model econòmic i en la manca de polítiques internacionals de cooperació eficaces i d'europees comunes en matèria d'immigració. Sobre les seves conseqüències fa anys que la majoria d' ajuntaments venim treballant sense fer soroll: desenvolupant plans d'acollida, dedicant més recursos, creant serveis de mediació, construint xarxa social i sobretot, liderant l'increment de serveis públics com l'educació o la sanitat que ha experimentat Catalunya els últims anys.

Per raons òbvies la crisi ha agreujat la situació. Als problemes de convivència producte de la col·lisió d interessos diversos, la sobre ocupació dels habitatges o l'ús de l'espai públic, hi hem d'afegir l'increment dels furts i els delictes contra la propietat que produeixen l'atur i la marginació.

La situació no és fàcil però portem massa anys acumulant experiències com per deixar que els xenòfobs i els cínics ens guanyin la partida. La recepta és fàcil encara que difícil d'aplicar. Garantir els drets, ser exigent en el compliment dels deures i treballar per la igualtat d'oportunitats. Mateixos drets i mateixos deures per construir plegats la nostra convivència.